L'origen històric de l'excursionisme català

Cal relacionar l'origen de l'excursionisme català amb el moviment cultural, literari i polític de la renaixença, d'inspiració clarament romàntica. El coneixement del país per part de joves personatges d'extracció burgesa era un imperatiu que contrapesava la tan volguda modernització urbana. La construcció de les primeres infraestructures ferroviàries facilità les primeres excursions per conèixer el país, que des d'un primer moment tenien una clara vocació cultural, però també científica. El 26 de novembre de 1876, Josep Fiter junt amb quatre partícips dels mateixos objectius determinaren la creació d'una associació excursionista «Amb el fi d'investigar tot quant mereixi la preferent atenció sota els conceptes científic, literari i artístic, en la nostra benvolguda terra, es crea una societat que es titularà Associació Catalanista d'Excursions Científiques». Sota la presidència de Josep Fiter l'entitat es posa en marxa. César August Torras, Ramon Arabia, Àngel Guimerà i Jacint Verdaguer s'hi sumaren des del primer moment. El setembre de 1877 es lloga a Barcelona, al cor del Barri Gòtic (al punt més alt de la Barcino romana), el segon pis d'un edifici del segle XV on emergien els capitells de tres columnes romanes del temple d'August, del segle I. El 1878 nous personatges clau de la cultura catalana com Miquel Utrillo, Santiago Rusiñol i Francesc Maspons es sumaren al moviment iniciat el 1876 seguint les dues tendències, culturals o esportives que es manifestaren separadament durant 13 anys.

El 7 d'abril de 1891 es va elegir Antoni Rubió i Lluch com a president del Centre Excursionista de Catalunya, fent constar explícitament que el CEC era continuador de l'associació creada el 1876, i origen de l'excursionisme associatiu, unint-se així en una sola entitat les vessants culturals i esportives, que durant 13 anys havien actuat separadament (l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques [1876] i Associació d'Excursions Catalana [1878]).

El CEC combinà el foment de l'excursionisme amb una tasca clarament cultural i política, vinculant-se estretament al moviment catalanista. El desembre de 1891, al local social del CEC, es donaren les conferències fonamentals a càrrec de Jaume Massó i Torrents, Joaquim Casas i Carbó, i Pompeu Fabra (tots ells socis del Centre) sobre la proposta de les normes ortogràfiques i ordenació de la llengua catalana vigents avui. El 1892 el Centre prengué part activa en la redacció de les anomenades «Bases de Manresa». Anys més tard, el 1907, a la sala d'actes del Centre Excursionista de Catalunya, es funda l'Institut d'Estudis Catalans, sent-ne el primer president Antoni Rubió i Lluch, expresident del Centre.

A partir de 1908 el Centre es va organitzar en seccions, i a la Secció d'Esports de Muntanya varen copsar la popularitat de l'alpinisme i dels esports de neu, que ja es relacionaven internacionalment en concursos, assemblees i congressos, i per Nadal del 1908, es feren les primeres pràctiques de luges i esquís, seguint la trajectòria mundial dels esports de neu. També el 1908 es va crear la Secció de Geologia i Geografia, dintre de la qual l'espeleologia cercava a la muntanya avencs i coves per estudiar la seva configuració, esdevenint el CEC pioner de l'espeleologia a la península ibèrica.

El 1906 en Juli Soler i Santaló va editar la guia La Vall d'Aran i dedica tots els seus esforços a edificar el xalet-refugi de la Renclusa (inaugurat el 1916) al peu de l'Aneto, el cim més alt del Pirineu. El juliol de 1909 s'inaugurava el xalet-refugi d'Ulldeter al circ de Morenç (Setcases, Ripollès) que inicià l'obra de la xarxa de xalets i refugis de muntanya a la península ibèrica.